can seixanta

Can seixanta: lloc on tothom fa el que vol, on hi ha un gran desordre, un gran desgavell

 

 

‘Can Seixanta’ era el malnom amb què es coneixia popularment una fàbrica de teixits situada al carrer de la Riereta de Barcelona, cèlebre més pel seu desordre que no pas pels seus productes.

Així ho van recollir les dues autoritats que van escriure sobre el tema, el folklorista Joan Amades i, més recentment, el periodista Josep Maria Huertas Claveria. En això és l’únic en què coincideixen plenament, perquè a partir d’aquí, cada autor hi introdueix matisos i teories diferents.

Joan Amades en cerca els origens a la tradició oral:

Conta que la fàbrica s’aixecava damunt un antic hort de cebes. L’amo de l’hort en una ocasió va intentar especular amb la producció: no les va voler vendre que no arribessin a ‘seixanta’, fins al punt que es va estimar més deixar-les podrir abans que treure-se-les per un preu inferior. A partir d’aquesta anècdota, molt comentada al barri del Raval, l’indret es conegué com ‘l’hort d’en Seixanta’, renom que posteriorment heretà la fàbrica.

Una altra versió diu que el sobrenom ve de la suma dels números que ocupava aquesta fàbrica al carrer de la Riereta, el 18, el 20 i el 22, tot i que Amades no la considera versemblant.

La darrera versió recollida per aquest autor al principi del segle XX afirma que el tal Seixanta tenia molts fills, i quan li preguntaven quants eren a casa, acostumava a contestar de manera exagerada: “Mireu, comptant comptant, crec que uns seixanta”. D’aquesta versió ens en dóna fe un dibuix d’un romanç de l’època, en què es veu una parella envoltada de moltes criatures.

I Huertas Claveria va més enllà: 

Situa la fàbrica en el context d’un barri amb un dens teixit productiu com era el Raval del segle XIX. Ell s’apunta a la teoria del 18 + 20 + 22, i diu que el propietari de l’empresa formava part de la Colla de l’Arròs, especialitzada a muntar tiberis i saraus a la muntanya de Montjuïc. Amb aquestes preocupacions al cap no és estrany que l’amo tingués la fàbrica bastant descuidada, tant que va acabar sent coneguda pel desgavell organitzatiu que la va fer famosa.

La dita ‘semblar can seixanta’, que és un refrany netament barceloní, doncs, ha fet fortuna arreu de l’àmbit lingüístic, amb el canvi de l’article ‘can’ per ‘cal’ en els indrets on aquest article no s’utilitza o se n’ha perdut l’ús, com ara la mateixa ciutat de Barcelona.

 

Fonts: 

  • Costa, Roger (agost 2009). «A què es refereix la dita popular ‘semblar can seixanta’», dins Sàpiens [Barcelona], núm. 82. Pàg. 5. 
  • Joan Amades (1989): Històries i Llegendes de Barcelona. Barcelona: Edicions. 62. 
  • Josep Maria Huertas Claveria (2006): «La quinta forca», dins Mites i gent de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Pàg. 26.